Kubrick i els escacs

 

Le desagradaban las habituales referencias a su época de "ramera del ajedrez" en la época que vivía en Greenwich Village, como si eso impugnara la seriedad y la belleza del ejercicio, la sugerencia de que jugaba pour le sport, o, más correctamente, pour l'art. Ganar la partida era importante, hacerse con el dinero era irresistible, pero no era nada comparado con la partida, con la acción incesante y minuciosa de trabajar en la partida. Pero naturalmente lo hacía por dinero, siempre lo hacía todo por dinero; al hacerse mayor y pasar de la fotografía al cine, el ajedrez se tornó películas, y las películas se convirtieron en ajedrez por otros medios. Dudo que jamás considerara el ajedrez sólo un juego, o ni siquiera un juego en absoluto. Imagino que muchas de las personas que se sentaban al otro lado del tablero se quedaban derretidas, fritas y hechas pedazos cuando Stanley dejaba que sus ojos dejaran escapar aquel gélido tayo que transmitía su mirada escrutadora y su penetrante inteligencia; ellos habían ido a jugar una buena partida de ajedrez, y de pronto Stanley pensaba por los dos.

Kubrick de Michael Herr (Anagrama, 2001, p.36-37) 

Referències II

Fotografia d'Stanley Kubrick. Showgirl, 1949.

Alguns dels autors dels que Michael Herr diu que parlaven ell i Stanley Kubrick en les seves converses telefòniques (pot ser faltaria afegir-hi també a Nabokov!):

Casi siempre hablábamos de escritores, generalmente muertos, blancos y europeos o norteamericanos, casi nunca los que hoy están en los planes de estudio universitarios. Stendhal (media hora), Balzac (dos horas), Conrad, Crane, Hemingway (horas y horas: "¿Crees que es cierto que estaba siempre borracho, incluso cuando escribía? ¿Sí? Bueno, tendré que averiguar qué bebía y enviar una caja de eso a todos mis escritores"), Céline ("Mi antisemita favorito") y Kafka, a quien consideraba el mayor escritor del siglo, y el más malinterpretado.

Kubrick de Michael Herr (Anagrama, 2001:21) 

Memòria fragmentada

La commemoració de la deu anys dels atemptats de Nova York ens porta a buscar en la memòria com vam viure aquests fets, ho podem veure en un llibre de Fèlix Fanés Diari de guerra. Nova York, tardor 2011 ( ressenyat a Sota el pont) i de manera visual en la instal·lació de Francesc Torres que aquests dies trobem al CCCB ( fins el 3 de novembre). És titula Memòria fragmentada i ens mostra les imatges que l’artista va capturar a l’hangar 17 de la ferralla i els objectes que es preserven de la zona zero de Nova York, aquestes es projecte en diverses pantalles de grans dimensions. Al centre de la sala hi trobem un fragment rebregat d’una escultura d’Alexander Calder que es trobava a l’interior del complex del Wold Trade Center. El testimoni visual dels atemptats no són les imatges de les víctimes sinó els objectes, les restes arquitectòniques que evoquen als morts amb la seva soledat.

Afegim aquí un vídeo amb una entrevista a Francesc Torres:

Referències I

No és una cosa estranya, ni poc habitual, parlar de llibres en una novel·la.
Deixar-les anar com si tal cosa.
Aquí en ve una de Francesc Trabal a Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon.

Carles Riba llegint en una estança

Un llibre qualsevol

Passà dues hores per a llegir el pròleg de l'Esclasans a un volum de Maragall, i acabà per prendre d'un prestatge un llibre qualsevol: fou Estances, de Carles Riba. Trucà el timbre i digué a la cuinera: "Foti aquest llibre a la bassa". I l'hi reboté per la cara.

Trabal amb pipa

Portades de The Little Black Sambo

Algunes portades de The Little Black Sambo trobades a la xarxa. Atenció al tractament de l'estereotip del negret i, fins i tot, les versions on el nen protagonista és blanc!

 

 

 

La recepta de l'Adelina?

Tranquils, no ens estem transformant en un bloc de cuina, però la lectura de La pista de sorra d'Andrea Camilleri  m'ha portat a voler saber més sobre el que menja  Montalbano.

Podria ser aquesta la manera com Adelina cuina al comissari aquest plat tradicional de pasta ?

Pasta amb bròquil

Recepta tradicional siciliana

Ingredients

Mig quilo de macarrons

Un quilo de broccoli (parent italià del nostre bròquil, d'un to més fosc)

40 grams de panses

40 grams de pinyons

Un parell d'anxoves

Una mica de safrà

Una ceba gran

Una cullerada de concentrat de tomàquet

Oli, sal i pebre

Elaboració

Comencem tallant el bròquil en flors de la mida d'un albercoc. Omplim una cassola gran amb aigua, i hi afegim sal i esperem que bulli per afegir-hi el bròquil. Retirerem el bròquil quan encara sigui una mica cruixent (aproximadament al cap de vuit minuts). Posarem el bròquil en un bol cobert i guardarem l'aigua.

Després, en una paella gran, posarem una culleradeta d'oli i hi fregirem la ceba tallada fina a foc mig. Quan la ceba sigui rossa hi afegirem les anxoves tallades petites o courem un minut més. A continuació hi afegirem el concentrat de tomàquet i un got de l'aigua que hem fet servir per coure el bròquil, ho barregem bé i fem bullir. Afegirem les panses i els pinyons. Quan l'aigua s'hagi pràcticament evaporat hi tirarem el safrà, ho fem així perquè no es volatilitzi el seu suau aroma.

Paral·lelament courem la pasta a l'aigua on hem cuit el bròquil. La colarem quan estigui una mica més cruixent que al dente això és necessari perquè la pasta s'acabarà de coure a dins de la salsa. Posarem la pasta dins de la paella amb la salsa i la deixarem deu minuts o el temps que siguem capaços d'esperar. Servim amb formatge pecorino per sobre.

Si fossim Salvo Montalbano el segon plat serien uns rogers ben frescos (sobretot si no volem que el comissari remugui).

rogers

A l'aniversari de Camilleri a la Negra y Criminal no ho vam tastar tot això, però vam fer un bon vermut.

Dubtes botànics

Aprofitaré l'avinentesa d'haver fet la ressenya de Janosch per resoldre un dels dubtes lògics que tothom pot fer-se. Quina és la diferència entre un plàtan i una banana? Doncs no us sentiu sorpresos si us dic que segons el DIEC, ambdues són plantes superiors. És a dir, ni arbres ni arbustos: plantes. El que n'he tret en clar és que la banana és oblonga i el plàtan és un fruit en núcula envoltat de llargs pèls a la base.
Semblaria que venen a ser el mateix, passa que si els personatges d'Oh! Que bonic és Panamà haguessin parlat de plàtans, segurament buscarien Les Canàries, enlloc de Panamà.

Banana de Panamà segons Google Imatge

Plàtan de Les Canàries segons Google Imatges

Si hi ha algú amb coneixement real del tema, si us plau, que ens il·lustri deixant un comentari o escrivint-nos a asotaelpont@gmail.com

Gràcies!