Trasllat

Hem traslladat els bonus track al web http://asotaelpont.blogspot.com

Ens seguim llegint allà!

Història de Club Editor



Des de la caseta del barri del Coll a Barcelona, Joan Sales i Núria Folch
van anar creant aquesta selecció de clàssics moderns.
Fins el 21 de desembre a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona es pot veure una exposició dedicada a Club Editor. Aquesta editorial petita i independent nascuda per iniciativa de Joan Sales i Xavier Benguerel va publicar alguns dels llibres que han esdevingut clàssics de la literatura catalana: La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, Bearn de Llorenç Villalonga o K.L.Reich de Joaquim Amat-Piniella. A l’exposició comissariada per Julià Guillamon podem fer un recorregut pels moments més importants de la història de la editorial. Es presenta l’ambient abans de la guerra i a l’exili però sobretot s’explica l’esforç de Joan Sales i l’editorial sota el franquisme, la seva voluntat de crear un públic lector sense renunciar a l’exigència literària. Però el més interessant és la capacitat de resumir de manera gràfica aquesta història apassionant en un espai petit. A part de les fotografies podem trobar les notes del censor de Incerta glòria o fragments de correspondència que ens expliquen aquest moment.
Paral·lelament a l’exposició s’han organitzat activitats, com ara converses amb alguns autors que pública en la nova etapa Club Editor. I el proper dia 13 a les 19h, Guillem Frontera, Jordi Puntí, Julià Guillamon i Maria Bohigas conversaran sobre Club Editor.

La història de Club Editor continua actualment en amb diverses col·leccions. Entre altres coses es reediten autors com ara Lluís Ferran de Pol ( Un de tants ) que compartiren l'experiència dels Quaderns d'exili amb Joan Sales.




Dobles d'Skim dibuixats per fans que més que fans són professionals

Estava dubtant de posar-vos aquí algunes de les imatges fantàstiques que Jillian Tamaki té en el seu bloc d'esbossos. Finalment, però, després d'haver fet la ressenya del còmic Skim, m'ha semblat millor deixar-vos la tasca de descoberta a vosaltres (cadascú pot trobar l'estil que més li convingui, crec que tothom quedarà satisfet).
Vull presentar-vos, doncs, la pàgina dels dobles de Skim. La mateixa Tamaki la inclou en el seu web i qualsevol pot enviar-li la seva proposta i en principi ella la publica amb les altres. No sé si en fa una tria perquè la qualitat dels dibuixos és molt alta! (no vull desanimar a ningú, però sospito que haver publicat a The New York Times és un requisit indispensable) Però no per això heu de defallir, amics.

Aquí teniu els meus escollits:

James McShane, un noi de Providence també dibuixant de còmics. Aquí el link del seu web (a mi m'agrada el dibuix del pop conduint un cotxe, a veure si el trobeu). També hi surten alguns còmics que semblen autoeditats. Interessant. També té un bloc d'esbossos, és clar...


Us presento ara a Jeremy Sorese, un noi també amb molt poques capacitats pel còmic que va fer una publicitat per la Llibreria Strand de Nova York que m'ha agradat molt. Dibuixos una mica menys amables que els d'en James.


Per fi un que no té quinze blocs i deu webs: Evan Waldinger. Pel que he trobat a la xarxa és dibuixant de còmic i un animador molt prometedor (això últim ho dic amb ironia). En la descripció del vídeo hi posa: "You might laugh or cry". No cal dir res més. Tot i així, la seva Skim m'agrada molt.


La primera noia escollida és Ana Benaroya. Amb web, bloc i botiga on-line inclosa, la col·loquem també dins del món professional de la pintura i la il·lustració. Més desenfadada i colorista que els companys de més amunt, i amb un estil més urbanita i modern. (aquí la Kim ja havia perdut la S d'Skim, peró...).


I per últim, Renee Lott, dibuixant de còmic d'Estats Units. Té un web amb una pàgina d'inici curiosa on ens espera una nevera llegint un còmic (coses més estranyes s'han vist) i des d'on podem accedir a tres blocs diferents de l'autor/a (encara no ho he aclarit). El millor és que també incorpora l'apartat Fan Art (els americans als dibuixos n'hi diuen Art directament) que resulta força divertit.


Us animo a que mireu els altres "fans" perquè estan molt bé. De fet, podeu anar clicant els links als seus blocs i webs o buscar-los a la xarxa perquè el treball d'alguns val molt la pena! I sinó mireu els dibuixos de Donny Nguyen!

Els negatius de la Maleta Mexicana


Una exposició, un llibre i un documental


Quan el 2007 els negatius que contenia l’anomenada Maleta Mexicana arriben a l’ICP de Nova York comença el procés que portarà a configuració de l’exposició que fins el 15 de gener podem veure al MNAC. Però el viatge de la Maleta Mexicana havia començat molt abans quan Tchiki Weiss, fotògraf, amic de Robert Capa, salva tres capses amb 4.500 negatius de Capa, Gerda Taro i David Seymour (Chim), que després d’estar desaparegudes tres dècades seran localitzades a Mèxic.

La Maleta Mexicana generarà diverses reflexions. A l’exposició veurem exposats en paral·lel els fulls de contacte, les còpies d’època de les fotos, i les revistes, llibres i diaris on apareixerien publicades durant el conflicte. Això ens procura una reflexió sobre quins eren els processos de selecció de les imatges . L’exposició és veu ampliada per un catàleg monumental de dos volums, editat per La Fabrica, que aprofundeix en aquest tema i que ens permet un passeig més reposat pels negatius.

Finalment, Trisha Ziff ens procura amb el seu documental una visió global de tot el que va envoltar la Maleta Mexicana en el seu periple històric. Ens explica el pas dels fotògrafs per Espanya, els qui guardaren els negatius al llarg dels anys, els que els buscaren, l'estudi dels negatius a l'ICP, la repercussió dels negatius en els procés de memòria històrica...




I si sobre la Maleta Mexicana ja en sabeu prou, podeu seguir sabent més coses sobre les vivències de Robert Capa a la Segona Guerra Mundial al llibre que us recomanem a Sota el pont.

Até Quando?

Veu de protesta i crítica social, Gabriel O Pensador és un dels rapers més mainstream del Brasil.
Després de fer l'entrada sobre el seu llibre per a nens i nenes Um garoto chamado Rorbeto, volíem presentar-vos també la seva vessant musical, per completar la visió d'aquest rimador incansable. La cançó que segueix es titula Até Quando?, que significa "Fins quan?". Bàsicament és una cançó que pregunta fins quan penses estar-te de braços creuats sense ni dir ni fer res, veient les injustícies que passen. Transcrivim també la lletra per si us animeu a cantar-la mentre remaneu la cassola.



Até Quando?

Não adianta olhar pro céu
Com muita fé e pouca luta
Levanta aí que você tem muito protesto pra fazer
E muita greve, você pode, você deve, pode crer
Não adianta olhar pro chão
Virar a cara pra não ver
Se liga aí que te botaram numa cruz e só porque Jesus
Sofreu não quer dizer que você tenha que sofrer!
Até quando você vai ficar usando rédea?!
Rindo da própria tragédia
Até quando você vai ficar usando rédea?!
Pobre, rico ou classe média
Até quando você vai levar cascudo mudo?
Muda, muda essa postura
Até quando você vai ficando mudo?
muda que o medo é um modo de fazer censura
Até quando você vai levando? (Porrada! Porrada!!)
Até quando vai ficar sem fazer nada?
Até quando você vai levando? (Porrada! Porrada!!)
Até quando vai ser saco de pancada?
Você tenta ser feliz, não vê que é deprimente
O seu filho sem escola, seu velho tá sem dente
Cê tenta ser contente e não vê que é revoltante
Você tá sem emprego e a sua filha tá gestante
Você se faz de surdo, não vê que é absurdo
Você que é inocente foi preso em flagrante!
É tudo flagrante! É tudo flagrante!!
A polícia
Matou o estudante
Falou que era bandido
Chamou de traficante!
A justiça
Prendeu o pé-rapado
Soltou o deputado
E absolveu os PMs de Vigário!
A polícia só existe pra manter você na lei
Lei do silêncio, lei do mais fraco
Ou aceita ser um saco de pancada ou vai pro saco
A programação existe pra manter você na frente
Na frente da TV, que é pra te entreter
Que é pra você não ver que o programado é você!
Acordo, não tenho trabalho, procuro trabalho, quero trabalhar
O cara me pede o diploma, não tenho diploma, não pude estudar
E querem que eu seja educado, que eu ande arrumado, que eu saiba falar
Aquilo que o mundo me pede não é o que o mundo me dá
Consigo um emprego, começa o emprego, me mato de tanto ralar
Acordo bem cedo, não tenho sossego nem tempo pra raciocinar
Não peço arrego, mas onde que eu chego se eu fico no mesmo lugar?
Brinquedo que o filho me pede, não tenho dinheiro pra dar!
Escola! Esmola!
Favela, cadeia!
Sem terra, enterra!
Sem renda, se renda! Não! Não!!
Muda que quando a gente muda o mundo muda com a gente
A gente muda o mundo na mudança da mente
E quando a mente muda a gente anda pra frente
E quando a gente manda ninguém manda na gente!
Na mudança de atitude não há mal que não se mude nem doença sem cura
Na mudança de postura a gente fica mais seguro
Na mudança do presente a gente molda o futuro!
Até quando você vai ficar levando porrada,
até quando vai ficar sem fazer nada 

Lletra extreta del web: Letras. Terra.

Pagès Jordà i la botifarra

A L'hora del lector en Vicenç Pagès Jordà va parlar de Els jugadors de whist, i de la conversa en va sortir una pregunta: Què va ser primer? el whist o la botifarra?


Kubrick i els escacs


Le desagradaban las habituales referencias a su época de "ramera del ajedrez" en la época que vivía en Greenwich Village, como si eso impugnara la seriedad y la belleza del ejercicio, la sugerencia de que jugaba pour le sport, o, más correctamente, pour l'art. Ganar la partida era importante, hacerse con el dinero era irresistible, pero no era nada comparado con la partida, con la acción incesante y minuciosa de trabajar en la partida. Pero naturalmente lo hacía por dinero, siempre lo hacía todo por dinero; al hacerse mayor y pasar de la fotografía al cine, el ajedrez se tornó películas, y las películas se convirtieron en ajedrez por otros medios. Dudo que jamás considerara el ajedrez sólo un juego, o ni siquiera un juego en absoluto. Imagino que muchas de las personas que se sentaban al otro lado del tablero se quedaban derretidas, fritas y hechas pedazos cuando Stanley dejaba que sus ojos dejaran escapar aquel gélido tayo que transmitía su mirada escrutadora y su penetrante inteligencia; ellos habían ido a jugar una buena partida de ajedrez, y de pronto Stanley pensaba por los dos.
Kubrick de Michael Herr (Anagrama, 2001, p.36-37)